Sobra blau, falta roig

13 11 2010

https://i2.wp.com/jeremias.blogspot.es/img/Rojo.jpgEm balla pel cap, des de fa un mesos, una comparació que m’incomoda, sovint penses que tot ve d’allò de la ment bruta d’aquells que ens muntem mil i un bolos mentals sobre temes quasi que metafísics. El cas és que el contacte que he tingut en els darrers mesos amb llibres com 1984 o fa uns dies, perquè no dir-ho, amb la serie cuéntame, em donen la sensació que hi ha un tema en el que la societat no evoluciona, parle de la societat espanyola, però també i en particular de la catalana.

Si parlem del franquisme, si parlem de la repressió durant el règim franquista, de la persecució al pensament i a tota oposició política o social, hi han molts casos a recordar. Moltes ideologies perseguides, hi ha potser però, una que en destaca per sobre de tota la resta, el comunisme. Allò més lleig que se li podia dir a un era “comunista!”. Es reduïa tot tipus d’oposició a allò de maçons i comunistes, eliminant totalment tota necessitat d’argumentació. Comunistes igual al dimoni. I ja no hi havia més a dir.

Tampoc crec necessari que jo li done mil voltes ara i ací, el cas que ens ocupa però, és el moment actual. A dia de hui, amb el Principat a les portes d’un referèndum, amb un percentatge de republicans a l’estat gens menyspreables i amb un nombre d’ateus molt important, cal reconèixer que moviments com el nacionalisme, el republicanisme o l’ateisme, avancen (cadascun a la seua velocitat) en acceptació social. Hi ha però, un moviment, una ideologia, una paraula, que segueix recordant al dimoni i fet tremolar del més ultradretà al més ferm militant d’esquerres, i eixa paraula és de nou “comunisme”.

No són sols els partits de dretes els qui reneguen del comunisme, ho fa també una gran part, per no dir la pràctica totalitat, dels partits d’esquerres que no recorden que quasi tots han begut d’aquesta ideologia. Allò realment trist que s’acosta a la indignació, és que aquest discurs és l’únic que no s’ha eliminat del discurs de la societat franquista, és un atac a la cultura i al propi intel·lecte escoltar gent “d’esquerres”, definir el comunisme com “lo meu és meu i lo teu també és meu”. Frases com aquesta, demostren la incultura i la falta de coneixement adobades amb el discurs franquista.

Tot eixe embolic que em faig, i us faig, ve per la discussió metafísica i poc productiva, que tenen els moviments de l’esquerra nacionalista des de fa anys, amb tots els símbols, himnes i demés, que solucionem competint per qui enarbora la bandera més decorada o qui te el blau més llarg. Jo crec que és ben senzill, al nacionalisme català i en particular al País Valencià, sobra blau i falta roig.





L’onze de setembre que va durar 17 anys

10 09 2010

https://i2.wp.com/static.foto.no/linkeddata/articles/images/23515_1024x768.jpg
Parlar de l’onze de setembre és recordar dues torres imponents essent travessades per un avio, parlar de l’onze de setembre és recordar com queien les dos torres més altes del món… El Tio Sam s’alçava furiós contra tot un país desfent-lo per complet amb el pretext de trobar un home que encara no ha aparegut.

Any rere any, els mitjans de comunicació ens recorden aquest onze de setembre, alguns fins i tot intenten justificar la guerra on la “nació de la llibertat”, buscava venjança matant homes, dones i xiquets d’Afganistan que es creuaven al seu pas sense importar si eren civils.

Els mitjans de comunicació s’empenyen en recordar-nos aquest onze de setembre, però hi ha un altre, un de més oblidat, que pareix que el món no desitja que recordem. Un onze de setembre que va durar 17 anys.

Al setembre de 1973, a l’altra part de “El Charco”, un exèrcit encapçalat entre d’altres pel feixista Augusto Pinochet s’alçava contra el seu president i el seu país. Pinochet ministre de defensa xilè no va dubtar en trair al seu president per un poc de glòria.

El Govern del president Allende intentava crear un camí alternatiu cap a una societat socialista. Una societat que no podia ser acceptada pels caps de l”exèrcit, acostumats, com sempre, a tindre total llibertat. Així va ser com van decidir rebel·lar-se, i com, més que probablement, financiats per potències antisocialistes i anticomunistes van decidir regirar-se contra tot el seu país.

El que aleshores era ministre de defensa, Pinochet, no ho va dubtar i va passar-se al bàndol contrari, i l’onze de setembre junt amb els altres caps de l’exèrcit va aconseguir dur a terme el cop d’estat.

L’onze de setembre de 1973, els feixistes van decidir atacar el palau presidencial de La Moneda. Abans de l’atac, intentaren la rendició dels que estaven allí. Allende va fer eixir a quasi tota la gent, i després de dir al poble que no agafaren les armes, es va recloure a La Moneda amb els que encara li eren fidels.

Quan els feixistes van vore que el president no es rendiria, decidiren atacar el palau presidencial amb tots els seus defensors a dins.

Primer els tancs, després els avions britànics, altra vegada els avions, més avions disparant les seues metralladores, gasos lacrimògens, però, La Moneda no és rendia, mentrestant, Allende intentava defendre el seu país, les seues idees i la seua dignitat amb un fusell AK-47, obsequi de Fidel Castro.

A dintre de La Moneda es va escoltar un crit: ¡Presidente!, ¡el primer piso está tomado por los militares! ¡dicen que deben bajar y rendirse!. El president no va dubtar en respondre, no podia permetre que es perderen tantes vides: ¡Bajen todos! ¡dejen las armas y bajen! Yo lo haré al último!.

Tots van anar eixint poc a poc com havia ordenat el president, un dels metges però, va decidir tornar per endur-se com a record una mascara de gas, va sentir com el president cridà: ¡Allende no se rinde, milicos de mierda! I com acte seguit, amb el fusell de Fidel es disparà a la barbeta (“Más de un disparo, y menos de una ráfaga”), Salvador Allende Gossens queia mort a l’instant.

Els feixistes al entrar a la sala on estava Allende, el van reconèixer gracies al seu rellotge, tenia la cara desfigurada, i van comunicar per radio als seus superiors: “Misión cumplida. Moneda tomada, presidente muerto”.

Aquell onze de setembre, va durar 17 anys, potser hi havia massa interessos. La “nació de la llibertat” no va intervindre. O potser ja ho havia fet.

Allende va ser soterrat discretament. Dies després moria a sa casa de Isla Perdida el poeta Pablo Neruda, diuen els xilens: “Por pena a Allende”.

Aquest és l’altre onze, l’onze oblidat, el que no recorden per la tele. Potser hi ha moltes coses per amagar encara. Potser és millor recordar als herois de la llibertat que maten xiquets iraquians. Salvador Allende va morir defenent el seu país, les seues idees. Augusto Pinochet va morir l’any 2006 sense complir cap condemna.

Vídeo