Malgrat tot, estem molt vius (publicat a “La Flama” en solidaritat amb Estem Vius)

6 08 2011

Uns dies enrere vaig rebre una trucada dels companys d’Estem Vius, una més, i ja en van moltes -massa- en pocs mesos. Només penjar el telèfon, i mentre escric aquestes línies, no puc evitar recordar com el meu televisor es tornava negre amb un cop brusc però esperat, era el 17 de febrer de 2011 i ens havien deixat #sensesenyal.

Són moltes les agressions que s’han produït contra la cultura catalana els darrers mesos al País Valencià, mentre assistim atònits a un ball de cadires que mai esdevé canvi real. Apagada de TV3, persecució del català a l’escola, persecució al teatre, censura d’actes i concerts… És ben cert que sempre que ens trobem al voltant d’unes eleccions, aquestes situacions es donen amb excessiva freqüència, malgrat això, potser estem vivint la major ràfega d’atacs dels últims anys.

Els atacs de la dreta més rància s’acceleren contra tot allò que sone a cultura, és por, ens diuen alguns. Por de que? Els resultats electorals els donen plena llibertat per fer i desfer a les corts i a molt pobles. Aleshores, por de que? De la vida, del moviment, de l’alegria. Aquest brot in(?)esperat i desesperat, sense discreció, sembla que únicament busca, de manera exagerada i desproporcionada, posar fre a una cultura que ha deixat de ser un infant i s’ha fet gran. Que el lector no en tinga dubte, veure com a madurat la criatura, ha exasperat la dreta, que ha esdevingut l’infant que no controla els seus moviments, que colpeja, ara ací i ara allà.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis




Sobra blau, falta roig

13 11 2010

https://i2.wp.com/jeremias.blogspot.es/img/Rojo.jpgEm balla pel cap, des de fa un mesos, una comparació que m’incomoda, sovint penses que tot ve d’allò de la ment bruta d’aquells que ens muntem mil i un bolos mentals sobre temes quasi que metafísics. El cas és que el contacte que he tingut en els darrers mesos amb llibres com 1984 o fa uns dies, perquè no dir-ho, amb la serie cuéntame, em donen la sensació que hi ha un tema en el que la societat no evoluciona, parle de la societat espanyola, però també i en particular de la catalana.

Si parlem del franquisme, si parlem de la repressió durant el règim franquista, de la persecució al pensament i a tota oposició política o social, hi han molts casos a recordar. Moltes ideologies perseguides, hi ha potser però, una que en destaca per sobre de tota la resta, el comunisme. Allò més lleig que se li podia dir a un era “comunista!”. Es reduïa tot tipus d’oposició a allò de maçons i comunistes, eliminant totalment tota necessitat d’argumentació. Comunistes igual al dimoni. I ja no hi havia més a dir.

Tampoc crec necessari que jo li done mil voltes ara i ací, el cas que ens ocupa però, és el moment actual. A dia de hui, amb el Principat a les portes d’un referèndum, amb un percentatge de republicans a l’estat gens menyspreables i amb un nombre d’ateus molt important, cal reconèixer que moviments com el nacionalisme, el republicanisme o l’ateisme, avancen (cadascun a la seua velocitat) en acceptació social. Hi ha però, un moviment, una ideologia, una paraula, que segueix recordant al dimoni i fet tremolar del més ultradretà al més ferm militant d’esquerres, i eixa paraula és de nou “comunisme”.

No són sols els partits de dretes els qui reneguen del comunisme, ho fa també una gran part, per no dir la pràctica totalitat, dels partits d’esquerres que no recorden que quasi tots han begut d’aquesta ideologia. Allò realment trist que s’acosta a la indignació, és que aquest discurs és l’únic que no s’ha eliminat del discurs de la societat franquista, és un atac a la cultura i al propi intel·lecte escoltar gent “d’esquerres”, definir el comunisme com “lo meu és meu i lo teu també és meu”. Frases com aquesta, demostren la incultura i la falta de coneixement adobades amb el discurs franquista.

Tot eixe embolic que em faig, i us faig, ve per la discussió metafísica i poc productiva, que tenen els moviments de l’esquerra nacionalista des de fa anys, amb tots els símbols, himnes i demés, que solucionem competint per qui enarbora la bandera més decorada o qui te el blau més llarg. Jo crec que és ben senzill, al nacionalisme català i en particular al País Valencià, sobra blau i falta roig.





Ens hi hem deixat la pell

29 04 2010

Qui anava a imaginar-se que el partit de hui entre l’Inter i el Barça esdevindria un reflex de la nostra societat.. L’antifutbol ha guanyat al futbol, les provocacions i actes impresentables han passat una vegada més per sobre de la serietat, la bellesa i la feina ben feta d’un Barça que efectivament s’hi ha deixat la pell.

 

A València, per desgràcia estem més que acostumats a aquesta situació, l’antipolítica guanya dia rere dia a la política, fent de la demagògia i del mal fer, el pa nostre de cada dia. Tot i així sabem que el Barça no es rendirà i seguira plantant cara a la lliga, exactament igual que nosaltres, que tampoc ens rendim i igual que el Barça plantarà cara a l’antifutbol amb futbol, nosaltres colp rere colp seguirem plantant cara a l’antipolítica amb res més que la política.

 

El Barça haurà de guanyar la lliga, perquè com en la nostra lluita, sols hi han dues opcions, o és guanya o és perd, o fas la política o te la fan. O recuperem el país o acabaran d’apropiar-se’l. De vegades sembla que ens trobem en un bucle infinit, que tot siga dit inspira una certa por, però una vegada i una altra, els agrade a alguns o no els agrade, el destí (o potser la bogeria) ens aboca al reflex del Barça i perquè no, potser encara més, del nostre Llevant. El gran Barça demostra quasi contínuament que la feina ben feta té els seus fruits, i per la seua banda, de manera més modesta, el Llevant també demostra que quan les coses es fan bé, tot és possible. No fem dels contratemps la nostra tomba, no ens ho podem permetre.

 

Per això ara més que mai hem de guanyar la lliga, per això ara més que mai hem de recuperar el País. Perquè la feina ben feta no te fronteres ni rival. I nosaltres, una vegada més, ens hi deixarem la pell.





A la tercera va la vençuda!

18 04 2010

Hola a tots! Benvinguts a Aixades i Paraules, un nou projecte que encete amb energia. Si sóc sincer, he de reconèixer que és la segona o tercera vegada, potser la quarta, que em decidisc a obrir un bloc i com podeu vore sense massa èxit.. Ara bé vist des de la distància, potser no tenia suficients coses sobre les que parlar, o bé no sabia fer-ho.

Ara, quasi dos anys després d’iniciar el primer bloc (que no aconseguisc recordar com és deia) i de provar tots els serveis distints de blocs existents, estic ací de nou. Amb més ganes que mai inicie un projecte més, i aquest any ja en van molts. Crec que és el moment idoni, sobre aquestes dates fa dos anys justos, pel 25 d’Abril, començava el meu compromís amb una de les entitats de les quals ara forme part activament, ara després d’un últim any extremadament intens (i de vegades estressant), ja no puc parlar sols d’una única entitat, ni d’un sol projecte.

Per a bé o per a mal, tot això m’ha fet viure una infinitat de situacions i experiències que se’m fa necessari abocar a algun lloc. Des de les càrregues policíals al Cabanyal fins a les experiències a Euskal Herria (capaces de fer reflexionar ben a fons), passant per la revitalització d’un municipi que pareixia adormit i que pareix que és comença a moure i que ens donarà moltes coses de les que parlar, un poble que és el reflex de tot un país que pareix que de vegades ens dona l’esquena als qui més l’estimem.

És la primera entrada i no vos vull començar a marejar amb deliris, així que sols dir-vos que ací sereu tots benvinguts i vos convide a participar ja siga mitjançant els  comentaris o fins i tot enviant material si ho considereu necessari.

Ens veiem!