Sobra blau, falta roig

13 11 2010

https://i2.wp.com/jeremias.blogspot.es/img/Rojo.jpgEm balla pel cap, des de fa un mesos, una comparació que m’incomoda, sovint penses que tot ve d’allò de la ment bruta d’aquells que ens muntem mil i un bolos mentals sobre temes quasi que metafísics. El cas és que el contacte que he tingut en els darrers mesos amb llibres com 1984 o fa uns dies, perquè no dir-ho, amb la serie cuéntame, em donen la sensació que hi ha un tema en el que la societat no evoluciona, parle de la societat espanyola, però també i en particular de la catalana.

Si parlem del franquisme, si parlem de la repressió durant el règim franquista, de la persecució al pensament i a tota oposició política o social, hi han molts casos a recordar. Moltes ideologies perseguides, hi ha potser però, una que en destaca per sobre de tota la resta, el comunisme. Allò més lleig que se li podia dir a un era “comunista!”. Es reduïa tot tipus d’oposició a allò de maçons i comunistes, eliminant totalment tota necessitat d’argumentació. Comunistes igual al dimoni. I ja no hi havia més a dir.

Tampoc crec necessari que jo li done mil voltes ara i ací, el cas que ens ocupa però, és el moment actual. A dia de hui, amb el Principat a les portes d’un referèndum, amb un percentatge de republicans a l’estat gens menyspreables i amb un nombre d’ateus molt important, cal reconèixer que moviments com el nacionalisme, el republicanisme o l’ateisme, avancen (cadascun a la seua velocitat) en acceptació social. Hi ha però, un moviment, una ideologia, una paraula, que segueix recordant al dimoni i fet tremolar del més ultradretà al més ferm militant d’esquerres, i eixa paraula és de nou “comunisme”.

No són sols els partits de dretes els qui reneguen del comunisme, ho fa també una gran part, per no dir la pràctica totalitat, dels partits d’esquerres que no recorden que quasi tots han begut d’aquesta ideologia. Allò realment trist que s’acosta a la indignació, és que aquest discurs és l’únic que no s’ha eliminat del discurs de la societat franquista, és un atac a la cultura i al propi intel·lecte escoltar gent “d’esquerres”, definir el comunisme com “lo meu és meu i lo teu també és meu”. Frases com aquesta, demostren la incultura i la falta de coneixement adobades amb el discurs franquista.

Tot eixe embolic que em faig, i us faig, ve per la discussió metafísica i poc productiva, que tenen els moviments de l’esquerra nacionalista des de fa anys, amb tots els símbols, himnes i demés, que solucionem competint per qui enarbora la bandera més decorada o qui te el blau més llarg. Jo crec que és ben senzill, al nacionalisme català i en particular al País Valencià, sobra blau i falta roig.

Anuncis