L’onze de setembre que va durar 17 anys

10 09 2010

https://i2.wp.com/static.foto.no/linkeddata/articles/images/23515_1024x768.jpg
Parlar de l’onze de setembre és recordar dues torres imponents essent travessades per un avio, parlar de l’onze de setembre és recordar com queien les dos torres més altes del món… El Tio Sam s’alçava furiós contra tot un país desfent-lo per complet amb el pretext de trobar un home que encara no ha aparegut.

Any rere any, els mitjans de comunicació ens recorden aquest onze de setembre, alguns fins i tot intenten justificar la guerra on la “nació de la llibertat”, buscava venjança matant homes, dones i xiquets d’Afganistan que es creuaven al seu pas sense importar si eren civils.

Els mitjans de comunicació s’empenyen en recordar-nos aquest onze de setembre, però hi ha un altre, un de més oblidat, que pareix que el món no desitja que recordem. Un onze de setembre que va durar 17 anys.

Al setembre de 1973, a l’altra part de “El Charco”, un exèrcit encapçalat entre d’altres pel feixista Augusto Pinochet s’alçava contra el seu president i el seu país. Pinochet ministre de defensa xilè no va dubtar en trair al seu president per un poc de glòria.

El Govern del president Allende intentava crear un camí alternatiu cap a una societat socialista. Una societat que no podia ser acceptada pels caps de l”exèrcit, acostumats, com sempre, a tindre total llibertat. Així va ser com van decidir rebel·lar-se, i com, més que probablement, financiats per potències antisocialistes i anticomunistes van decidir regirar-se contra tot el seu país.

El que aleshores era ministre de defensa, Pinochet, no ho va dubtar i va passar-se al bàndol contrari, i l’onze de setembre junt amb els altres caps de l’exèrcit va aconseguir dur a terme el cop d’estat.

L’onze de setembre de 1973, els feixistes van decidir atacar el palau presidencial de La Moneda. Abans de l’atac, intentaren la rendició dels que estaven allí. Allende va fer eixir a quasi tota la gent, i després de dir al poble que no agafaren les armes, es va recloure a La Moneda amb els que encara li eren fidels.

Quan els feixistes van vore que el president no es rendiria, decidiren atacar el palau presidencial amb tots els seus defensors a dins.

Primer els tancs, després els avions britànics, altra vegada els avions, més avions disparant les seues metralladores, gasos lacrimògens, però, La Moneda no és rendia, mentrestant, Allende intentava defendre el seu país, les seues idees i la seua dignitat amb un fusell AK-47, obsequi de Fidel Castro.

A dintre de La Moneda es va escoltar un crit: ¡Presidente!, ¡el primer piso está tomado por los militares! ¡dicen que deben bajar y rendirse!. El president no va dubtar en respondre, no podia permetre que es perderen tantes vides: ¡Bajen todos! ¡dejen las armas y bajen! Yo lo haré al último!.

Tots van anar eixint poc a poc com havia ordenat el president, un dels metges però, va decidir tornar per endur-se com a record una mascara de gas, va sentir com el president cridà: ¡Allende no se rinde, milicos de mierda! I com acte seguit, amb el fusell de Fidel es disparà a la barbeta (“Más de un disparo, y menos de una ráfaga”), Salvador Allende Gossens queia mort a l’instant.

Els feixistes al entrar a la sala on estava Allende, el van reconèixer gracies al seu rellotge, tenia la cara desfigurada, i van comunicar per radio als seus superiors: “Misión cumplida. Moneda tomada, presidente muerto”.

Aquell onze de setembre, va durar 17 anys, potser hi havia massa interessos. La “nació de la llibertat” no va intervindre. O potser ja ho havia fet.

Allende va ser soterrat discretament. Dies després moria a sa casa de Isla Perdida el poeta Pablo Neruda, diuen els xilens: “Por pena a Allende”.

Aquest és l’altre onze, l’onze oblidat, el que no recorden per la tele. Potser hi ha moltes coses per amagar encara. Potser és millor recordar als herois de la llibertat que maten xiquets iraquians. Salvador Allende va morir defenent el seu país, les seues idees. Augusto Pinochet va morir l’any 2006 sense complir cap condemna.

Vídeo





Redescobrint Estellés recordant March

5 09 2010

ACÍ

“Deixant amics e fills plorant entorn”http://t1.gstatic.com/images?q=tbn:bsEt7mAN91rVeM:http://www.arteylibertad.org/files/58/ausias-marchth.jpg&t=1
AUSIAS MARCH.

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per devant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s’en tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l’espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

Vicent Andrés Estellés





Després del teu silenci estricte

4 09 2010

https://i1.wp.com/elnostremon.wikispaces.com/file/view/vicent_estally.jpg/56108134/vicent_estally.jpg

 

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Llibre de les meravelles, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993)

 

El 4 de setembre de 1924 naixia a Burjassot (Horta Nord) Vicent Andrés Estellés que se’n va anar de vacances el 1993. La tinta de la seua ploma no s’esborra.