A Vicent Andrés Estellés – Quadern per a ningú

4 09 2011

Un any més, en el dia del seu aniversari, ací us deixe unes línies de Vicent Andrés Estellés.

No em moriré d’amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,

amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort.

Hauré estat a la teua vida

un episodi insignificant,
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer .

i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses.

– Vicent Andrés Estellés, Quadern per a ningú VII i VIII –

Anuncis




Malgrat tot, estem molt vius (publicat a “La Flama” en solidaritat amb Estem Vius)

6 08 2011

Uns dies enrere vaig rebre una trucada dels companys d’Estem Vius, una més, i ja en van moltes -massa- en pocs mesos. Només penjar el telèfon, i mentre escric aquestes línies, no puc evitar recordar com el meu televisor es tornava negre amb un cop brusc però esperat, era el 17 de febrer de 2011 i ens havien deixat #sensesenyal.

Són moltes les agressions que s’han produït contra la cultura catalana els darrers mesos al País Valencià, mentre assistim atònits a un ball de cadires que mai esdevé canvi real. Apagada de TV3, persecució del català a l’escola, persecució al teatre, censura d’actes i concerts… És ben cert que sempre que ens trobem al voltant d’unes eleccions, aquestes situacions es donen amb excessiva freqüència, malgrat això, potser estem vivint la major ràfega d’atacs dels últims anys.

Els atacs de la dreta més rància s’acceleren contra tot allò que sone a cultura, és por, ens diuen alguns. Por de que? Els resultats electorals els donen plena llibertat per fer i desfer a les corts i a molt pobles. Aleshores, por de que? De la vida, del moviment, de l’alegria. Aquest brot in(?)esperat i desesperat, sense discreció, sembla que únicament busca, de manera exagerada i desproporcionada, posar fre a una cultura que ha deixat de ser un infant i s’ha fet gran. Que el lector no en tinga dubte, veure com a madurat la criatura, ha exasperat la dreta, que ha esdevingut l’infant que no controla els seus moviments, que colpeja, ara ací i ara allà.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Del Tirant de Rock a l’Amplifica’t

1 04 2011

“Podríem imaginar aquest disc com una finestra oberta a una costera escarpada, llunyana i plena de corredors i corredores de fons. No hi ha camí i cadascú ha de buscar el seu. Tanmateix, també podem entendre’l com una proposta de com pensem que ha de ser el món de la música actual: amb igualtat d’oportunitats per a tothom, amb la varietat de concepcions musicals que abasta el rock, amb lletres cultes i frívoles, amb cançons d’evasió i de compromís, amb potents distorsions i dolcíssimes balades que “electrifiquen” la nostra llengua i la carreguen de ritme i de vitalitat. Sense dubte, ens quedem amb aquesta segona opció. De fet, ja hem connectat el nostre aparell i ens disposem a escoltar la nostra música amb l’esperit satisfet…”

Aquest escrit apareix a la contraportada d’un CD que pocs dies enrere va arribar a les meues mans. L’escrit, acompanyat del logo d’Acció Cultural i del logo del Bloc de Progrés Jaume I, és només l’envoltori d’una cosa molt més gran, una joia difícil de trobar, un disc del Tirant de Rock que, si deduïsc correctament, seria del 1995. Potser alguns dels que esteu llegint sabeu perfectament que va ser el Tirant de Rock o que va significar i fins i tot hi vau participar d’una manera o d’una altra, però també és probable que molts no sapigueu de que parle.

Als anys 90, amb la voluntat de garantir la vitalitat del català entre els i les joves, Acció Cultural del País Valencià va iniciar la promoció de la música rock i pop en català, amb l’organització dels festivals i dels circuits Tirant de Rock que van arribar a un public impensable i que van promocionar grups que avui són professionals i que han dut la música en català a llocs on era impensable. Ara és potser, el moment en que hem de mirar enrere i veure tot el que allò va significar, la música en català gaudeix d’una vitalitat mai vista, i els grups valencians són molt importants tant en qualitat com en innovació dins del panorama musical català. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Hola territori, adéu prejudicis!

9 12 2010

https://i2.wp.com/stressadinha.blogs.sapo.pt/arquivo/20060427231417-andar.jpgDiuen que hi ha diverses raons per les que hom entra a una organització -o a més d’una-, no seré jo el que les explique, crec que forma part de l’autoaprenentatge de cadascú. De la mateixa manera, ha d’haver diverses raons per les que hom s’hi queda, raons d’aquelles que t’omplin, que et realitzen com a persona i com a part d’un moviment i d’una societat, imagine que aquestes raons han d’anar lligades a allò que més ens agrada de la feina que fem.

Sovint, tots els qui dediquem gran part del nostre temps a un projecte en el que creiem, cometem certs sacrificis personals, renunciem a hores de son per a omplir de cartells una comarca, o renunciem a un sopar d’amics per a acudir a un concert que organitzem -o en el que col·laborem- a infinits quilòmetres de casa. Tot això és segurament la causa per la que no tot el món està disposat a comprometre’s amb un cert projecte.

És habitual veure entre gent relativament polititzada però “sense carnet” prejudicis, sobretot territorials. De vegades els prejudicis deriven de complexos, però en els que sempre intervé -com en tot prejudici- la desconeixença. Aquesta situació la podem trobar també en gent “amb carnet”.

És precisament superar eixos prejudicis els que ens realitza com a persones que participen d’un cert moviment.

Enguany, la meua relació amb diverses organitzacions m’ha permès recórrer el territori com no ho havia fet mai, en poc més d’un any he anat de nord a sud dels Països Catalans, he pogut visitar pobles als quals no haguera anat si no fora per la feina que faig a les diverses organitzacions i això m’ha permès conèixer el territori, però també moltes persones.

Jo tinc clar que recórrer el país, és allò que més m’agrada de la meua feina, ja no em suposa cap sacrifici passar hores dins d’un cotxe per a anar a l’altra punta del país, lluny queden els temps en que Gandia o Sueca em pareixen lluny, ara Alacant o Girona em pareixen prop.

Aquest any m’ha demostrat que tot prejudici és falta de patejar el territori. Per exemple, aquells valencians o principatins -”nacionalistes” o no- que neguen que som una sola nació o que tenim una única cultura, aquells valencians que és desmarquen d’altres territoris del mateix País Valencià, uns i altres, tots aquells que tenen prejudicis de qualsevol tipus és que els falta recórrer el nostre país, conèixer els nostres pobles i la nostra gent, banyar-se a les nostres aigües, pujar a les nostres muntanyes. Els recomane fer-ho, a mi és el que més m’omple del que la meua militància m’ha permès fer. No imitem al fascio fent de la ignorància bandera.

Conèixer el territori i dir adéu als prejudicis, és l’única manera de tirar endavant qualsevol projecte nacional o social.





Sobra blau, falta roig

13 11 2010

https://i2.wp.com/jeremias.blogspot.es/img/Rojo.jpgEm balla pel cap, des de fa un mesos, una comparació que m’incomoda, sovint penses que tot ve d’allò de la ment bruta d’aquells que ens muntem mil i un bolos mentals sobre temes quasi que metafísics. El cas és que el contacte que he tingut en els darrers mesos amb llibres com 1984 o fa uns dies, perquè no dir-ho, amb la serie cuéntame, em donen la sensació que hi ha un tema en el que la societat no evoluciona, parle de la societat espanyola, però també i en particular de la catalana.

Si parlem del franquisme, si parlem de la repressió durant el règim franquista, de la persecució al pensament i a tota oposició política o social, hi han molts casos a recordar. Moltes ideologies perseguides, hi ha potser però, una que en destaca per sobre de tota la resta, el comunisme. Allò més lleig que se li podia dir a un era “comunista!”. Es reduïa tot tipus d’oposició a allò de maçons i comunistes, eliminant totalment tota necessitat d’argumentació. Comunistes igual al dimoni. I ja no hi havia més a dir.

Tampoc crec necessari que jo li done mil voltes ara i ací, el cas que ens ocupa però, és el moment actual. A dia de hui, amb el Principat a les portes d’un referèndum, amb un percentatge de republicans a l’estat gens menyspreables i amb un nombre d’ateus molt important, cal reconèixer que moviments com el nacionalisme, el republicanisme o l’ateisme, avancen (cadascun a la seua velocitat) en acceptació social. Hi ha però, un moviment, una ideologia, una paraula, que segueix recordant al dimoni i fet tremolar del més ultradretà al més ferm militant d’esquerres, i eixa paraula és de nou “comunisme”.

No són sols els partits de dretes els qui reneguen del comunisme, ho fa també una gran part, per no dir la pràctica totalitat, dels partits d’esquerres que no recorden que quasi tots han begut d’aquesta ideologia. Allò realment trist que s’acosta a la indignació, és que aquest discurs és l’únic que no s’ha eliminat del discurs de la societat franquista, és un atac a la cultura i al propi intel·lecte escoltar gent “d’esquerres”, definir el comunisme com “lo meu és meu i lo teu també és meu”. Frases com aquesta, demostren la incultura i la falta de coneixement adobades amb el discurs franquista.

Tot eixe embolic que em faig, i us faig, ve per la discussió metafísica i poc productiva, que tenen els moviments de l’esquerra nacionalista des de fa anys, amb tots els símbols, himnes i demés, que solucionem competint per qui enarbora la bandera més decorada o qui te el blau més llarg. Jo crec que és ben senzill, al nacionalisme català i en particular al País Valencià, sobra blau i falta roig.





L’onze de setembre que va durar 17 anys

10 09 2010

https://i2.wp.com/static.foto.no/linkeddata/articles/images/23515_1024x768.jpg
Parlar de l’onze de setembre és recordar dues torres imponents essent travessades per un avio, parlar de l’onze de setembre és recordar com queien les dos torres més altes del món… El Tio Sam s’alçava furiós contra tot un país desfent-lo per complet amb el pretext de trobar un home que encara no ha aparegut.

Any rere any, els mitjans de comunicació ens recorden aquest onze de setembre, alguns fins i tot intenten justificar la guerra on la “nació de la llibertat”, buscava venjança matant homes, dones i xiquets d’Afganistan que es creuaven al seu pas sense importar si eren civils.

Els mitjans de comunicació s’empenyen en recordar-nos aquest onze de setembre, però hi ha un altre, un de més oblidat, que pareix que el món no desitja que recordem. Un onze de setembre que va durar 17 anys.

Al setembre de 1973, a l’altra part de “El Charco”, un exèrcit encapçalat entre d’altres pel feixista Augusto Pinochet s’alçava contra el seu president i el seu país. Pinochet ministre de defensa xilè no va dubtar en trair al seu president per un poc de glòria.

El Govern del president Allende intentava crear un camí alternatiu cap a una societat socialista. Una societat que no podia ser acceptada pels caps de l”exèrcit, acostumats, com sempre, a tindre total llibertat. Així va ser com van decidir rebel·lar-se, i com, més que probablement, financiats per potències antisocialistes i anticomunistes van decidir regirar-se contra tot el seu país.

El que aleshores era ministre de defensa, Pinochet, no ho va dubtar i va passar-se al bàndol contrari, i l’onze de setembre junt amb els altres caps de l’exèrcit va aconseguir dur a terme el cop d’estat.

L’onze de setembre de 1973, els feixistes van decidir atacar el palau presidencial de La Moneda. Abans de l’atac, intentaren la rendició dels que estaven allí. Allende va fer eixir a quasi tota la gent, i després de dir al poble que no agafaren les armes, es va recloure a La Moneda amb els que encara li eren fidels.

Quan els feixistes van vore que el president no es rendiria, decidiren atacar el palau presidencial amb tots els seus defensors a dins.

Primer els tancs, després els avions britànics, altra vegada els avions, més avions disparant les seues metralladores, gasos lacrimògens, però, La Moneda no és rendia, mentrestant, Allende intentava defendre el seu país, les seues idees i la seua dignitat amb un fusell AK-47, obsequi de Fidel Castro.

A dintre de La Moneda es va escoltar un crit: ¡Presidente!, ¡el primer piso está tomado por los militares! ¡dicen que deben bajar y rendirse!. El president no va dubtar en respondre, no podia permetre que es perderen tantes vides: ¡Bajen todos! ¡dejen las armas y bajen! Yo lo haré al último!.

Tots van anar eixint poc a poc com havia ordenat el president, un dels metges però, va decidir tornar per endur-se com a record una mascara de gas, va sentir com el president cridà: ¡Allende no se rinde, milicos de mierda! I com acte seguit, amb el fusell de Fidel es disparà a la barbeta (“Más de un disparo, y menos de una ráfaga”), Salvador Allende Gossens queia mort a l’instant.

Els feixistes al entrar a la sala on estava Allende, el van reconèixer gracies al seu rellotge, tenia la cara desfigurada, i van comunicar per radio als seus superiors: “Misión cumplida. Moneda tomada, presidente muerto”.

Aquell onze de setembre, va durar 17 anys, potser hi havia massa interessos. La “nació de la llibertat” no va intervindre. O potser ja ho havia fet.

Allende va ser soterrat discretament. Dies després moria a sa casa de Isla Perdida el poeta Pablo Neruda, diuen els xilens: “Por pena a Allende”.

Aquest és l’altre onze, l’onze oblidat, el que no recorden per la tele. Potser hi ha moltes coses per amagar encara. Potser és millor recordar als herois de la llibertat que maten xiquets iraquians. Salvador Allende va morir defenent el seu país, les seues idees. Augusto Pinochet va morir l’any 2006 sense complir cap condemna.

Vídeo





Redescobrint Estellés recordant March

5 09 2010

ACÍ

“Deixant amics e fills plorant entorn”http://t1.gstatic.com/images?q=tbn:bsEt7mAN91rVeM:http://www.arteylibertad.org/files/58/ausias-marchth.jpg&t=1
AUSIAS MARCH.

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per devant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s’en tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l’espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

Vicent Andrés Estellés